Col·lectiu

La intel·ligència límit pot semblar, en principi, un concepte de fàcil definició, especialment si tenim en compte la classificació de la OMS basada en el quocient intel·lectual : una persona amb intel·ligència límit és aquella que el seu quocient intel·lectual es situa entre 70 i 85, és a dir, just per sota del que es considera normal, però tampoc englobat dins el retard mental.

Si ens basem en d'altres definicions, com la de l'Associació Americana de Retard Mental, que considera d'altres aspectes a més del quocient intel·lectual, com són les habilitats adaptatives ( vida a la llar, temps de lleure, utilització de la comunitat, etc.… ), veiem que la definició ja no és tant senzilla, i que els instruments de treball i valoració comencen a ajustar-se a la realitat del col·lectiu de persones amb intel·ligència límit, i comencen a contemplar aspectes d'adaptació, factors socials, d'aprenentatge,…

És a dir, les persones amb intel·ligència límit no tenen un retard mental, però tampoc disposen d'unes habilitats cognitives i personals per a fer front a les exigències de l'entorn com qualsevol altra persona. Aquesta limitació intel·lectual, associada amb moltes dificultats adaptatives, configura l'essència dels borderlines.

Aquestes persones reben, en la majoria dels casos, l'educació primària en una escola ordinària, amb totes les adaptacions corresponents. Però és a l'arribar a l'educació secundària quan es troben incapaços de seguir el ritme acadèmic que se'ls demana, i han d'entrar en el circuit educatiu per a persones amb necessitats educatives especials. És en aquest moment quan, tant els propis adolescents com les seves famílies, han de fer front a una realitat sovint difícil d'entendre.

L'entrada al món laboral està plena de desenganys. Els límits no acostumen a tenir el reconeixement legal com a persones disminuïdes ( és a dir, solen obtenir un percentatge de disminució inferior al 33% segons barems establerts per normativa ) , a no ser que presentin alguna altra discapacitat associada. Per aquest motiu, no tenen accés als recursos socials destinats a les persones amb disminució, però tampoc tenen les portes obertes dins el mercat laboral ordinari. Sovint la formació tècnica rebuda no és suficient per a una bona adaptació dins l'entorn laboral. És necessari oferir al treballador i a l'empresa un ajut per a una mútua adaptació. Això és el que coneixem com a treball amb suport. Tot i que s'han posat en funcionament vàries iniciatives d'aquestes característiques, cal encara fer un esforç creatiu tant per part de les empreses com per part de les entitats que treballen per a la integració laboral d'aquestes persones, per a aconseguir projectes que beneficiïn a tothom.

Les persones amb capacitat intel·lectual límit són les grans desubicades. Alguns, dins l'escola ordinària, s'han sentit diferents i inadequats, potser considerats "ganduls" pels adults. I un cop "etiquetats" degudament com a persones amb intel·ligència límit, han hagut de suportar el pes d'una estigmatització : s'han sentit rebutjats pels amics de l'escola ordinària, però tampoc s'han sentit bé quan han arribat a un centre adaptat i s'han trobat amb persones amb limitacions més accentuades que les seves. És freqüent que, a l'adolescència, apareguin dificultats d'interacció social, i l'autoestima i el benestar emocional de la persona se'n ressenteixen.

La intel·ligència límit comporta, en la majoria dels casos, un desajustament social, provocat primordialment per la manca d'adaptació al medi. Podem dir que les persones amb aquest handicap no estan fetes al medi que els envolta ( massa competitiu, exigent, ràpid,… ), ni el medi està fet per les persones amb intel·ligència límit ( no es coneix la problemàtica, ni les seves dificultats i capacitats,… ).

El treball amb les persones amb intel·ligència s'ha d'abordar des de tres nivells : social, familiar i personal. D'una banda, la societat necessita instruments de coneixença i reflexió per tal de replantejar el "lloc" social que ocupen les persones amb intel·ligència límit. Sense conscienciació, no poden existir suports i ajuts ( institucionals, associatius, individuals,… ). D'altra banda, la família és un puntal pel que respecta a l'evolució i la integració social d'aquest col·lectiu, perquè és mitjançant la seva comprensió, protecció, llibertat i suport, que pot modificar les oportunitats d'integració d'aquestes persones. I per últim, no podem oblidar-nos de la pròpia persona, que ha d'anar decidint i construint el seu propi futur.

Encara queda molt camí a recórrer en el món de la intel·ligència límit. Cal una gran dosi de creativitat, imaginació, tolerància, comprensió i sobretot una gran capacitat d'escolta per sentir les necessitats que aquestes persones presenten. Creiem que val la pena.